Miquel Batllori Munné

- Excel·lentíssim i Magnífic Sr. Rector de la UPV
- Il·lm. Sr. Miquel Batllori i Munné
- Digníssimes autoritats acadèmiques i polítiques
- Companys de la UPV i de les altres universitats
- Sres. i srs.

Enmig del bosc d'estreles que adorna la façana principal de la nostra Escola se'ns adverteix en to poètic que Qualsevol nit pot sortir el sol . No fa encara deu anys aquesta inversemblant possibilitat hauria pogut arribar a paréixer a molts més factible que el fet que Gandia tinguera algun dia una Escola Politècnica Superior. Avui, tanmateix, és ja una realitat amb la qual es reprén la tradició universitària de la nostra ciutat, interrompuda bruscament en 1772, que havia nascut a mitjan cinc-cents amb trets peculiars i per iniciativa personal del duc sant Borja.

Algunes de les persones que han fet possible aquest projecte tan il·lusionador són avui ací presents i tots els qui d'una o altra manera, més o menys directament, ens hi vam trobar involucrats, tenim perfectament assumit el repte de fer de la dita Escola una institució cada vegada millor i més gran al servici de la comunitat. Però sempre anteposant la qualitat a la quantitat..., golpe a golpe, verso a verso . És a dir: dia a dia, tots els de l'any.

En la consecució d'aquesta aspiració, assumida com una obligació, i d'acord amb la veu del clàssic quan ens aconsella seguir els passos de los pocos sabios que en el mundo han sido , ens ha semblant el més adequat, per coherent, que en la primera pàgina del nostre llibre de reconeixements institucionals quedara escrit per a sempre, com a model d'universitari, el nom insigne del pare Miquel Batllori i Munné, qui molt amablement ha acceptat rebre ací, a Gandia, la primera distinció amb la màxima dignitat acadèmica que concedix la Universitat Politècnica de València en el nou mil·lenni.

No m'és fàcil descriure amb paraules l'immens i emocionat honor que significa per a mi lloar, hic et nunc, els sobrats mèrits del nostre il·lustre invitat a tan alt guardó, per la qual cosa el més prudent pareix limitar-se als fets que jalonen una vida tan envejablement longeva pel seu exemplar aprofitament.

Aquesta tan lúcida longevitat -segons la seua pròpia confessió- és una gràcia que li ha concedit la providència, a la qual ell ha procurat ajudar sempre freqüentant l'aliment espiritual de la Poesia amb majúscula. La prova més palpable, en fi, de fins a quin punt es pot aprofitar el temps, com diem, són els 20 volums en curs de publicació que comprendrà l'Obra Completa del pare Batllori, encara que sense incloure en aquest còmput global del seu treball altres publicacions, no totes menors, com l'epistolari borgià o l'edició de l'Arxiu Vidal i Barraquer, elaborada juntament amb Víctor Manuel Arbeloa, que ha permés traure a la llum, al llarg de les seues més de 4.000 pàgines, gran part d'una documentació bàsica per a l'estudi de les problemàtiques relacions església-estat en temps molt difícils per a mantenir intacta la coherència personal i la dignitat del càrrec, com va fer en el seu dia el titular d'aquests papers.

No era gratuïta aquesta al·lusió nostra a l'arquebisbe de Tarragona mort en l'exili, perquè una lliçó semblant de coherència i dignitat -en circumstàncies menys tràgiques, això sí- la vam trobar també en la trajectòria vital del pare Batllori, adornades ambdues virtuts personals amb una escrupolosa obsessió per la dada precisa i el concepte exacte en nom del màxim rigor científic, que és una característica constant en la seua prolixa i variadíssima producció historiogràfica.

La seua dedicació a l'estudi ha sigut tan intensa que vida i obra s'imbriquen, de manera que per a demostrar que el que diem va molt més enllà del que aconsella l'inèdit manual de la cortesia acadèmica, no hauríem de separar l'una de l'altra: l'experiència viscuda de la vida recreada en la seua obra. En aquest sentit, i ja d'entrada, la mateixa elegància que crida l'atenció en la seua persona es fa extensible també a una prosa acurada, on cada paraula és minuciosament elegida segons el sentit precís que tinga, sense menysprear els matisos, de la mateixa manera que la seua desbordant eloqüència trasllueix un saber immens, però sempre als antípodes de qualsevol indici de pedanteria.

El pare Miquel Batllori va nàixer l'1 d'octubre de 1909 a la Barcelona que acabava de convertir-se en la Ciutat Cremada . No crec que ara ens puguem imaginar exactament tota la preocupació amb què es degueren viure els dramàtics successos d'aquella setmana tràgica, que va començar l'últim dilluns del mes de juliol, al si d'aquesta família monàrquica i catòlica practicant, bona part de la fortuna de la qual es va amassar a la Cuba colonial. En les seues llargues converses amb les historiadores Cristina Gatell i Glòria Soler, recopilades en el recent llibre molt gràficament titulat Records de quasi un segle, el mateix pare Batllori reconeixia que "hi ha moltes coses de la llengua i tradició indiana dels meus avis a què encara em sento lligat".

I és que, entre altres consideracions, fou en aquesta illa caribenya on al primer cognom de l'avi matern, Miquel Munné i Romagosa, li van llevar la r final de l'original Munner . Allí també és on va nàixer la senyora Paula Munné d'Escauriza, la mare, qui molt prompte explicaria al joveníssim Miquel, en el castellà que ella sempre va utilitzar a casa, que los papeles viejos de los archivos sirven para escribir bien la historia . I com va aprendre la lliçó aquell xiquet!

L'avi patern, Andreu Batllori i Pujades, també va fer les Amèriques i, en tornar de Cuba, es va casar ací amb senyora Maria Anna d'Osorio, d'ascendència noble biscaïna i parent d'aquell primer marqués d'Osorio que es va distingir precisament per la seua persecució contra els krausistes des del Ministeri de Foment en temps d'Isabel II i d'Alfons XII. El tercer avi patern del nostre homenatjat, José M. de Osorio i Colón de Carvajal, estava emparentat per via femenina, tal com suggereix el seu segon cognom, amb el VIII duc de Veragua, no exactament amb el VII (com en algun moment va suposar el mateix pare Batllori), la qual cosa l'entronca, a ell, indirectament amb el descobridor d'Amèrica, però no amb els Borja..., encara que beneïda siga aquesta hipòtesi equivocada si va ser això el que el vainduir a estudiar la nissaga valenciana que va donar fins a dos papes en el Renaixement i el sant del Barroc que va ser duc de Gandia...

Després d'una infància entre els llibres que el van ajudar a suportar millor una greu malaltia i la no menys estimable col·lecció de quadres que son pare va reunir, Antoni Maria Batllori d'Orovio, el 1925 va ingressar a la universitat per a estudiar Filosofia i Lletres, al mateix temps que cursava Dret per lliure. Va entrar-hi -segons evoca ell mateix- "essent castellanoparlant i en vaig sortir catalanopensant".

Sempre ha agraït el fet d'haver assistit en aquelles aules universitàries a les classes de Pere Bosch i Gimpera (de qui es considera només alumne, i no tant deixeble), d'Antonio de la Torre (mestre també de Jaume Vicens Vives) i de Jordi Rubió i Balaguer (qui els explicava el teatre castellà del Barroc) perquè encara que després no ha seguit les pautes ni els temes de cap d'ells, tots tres li van inculcar el rigor metodològic de l'escola germànica en què ells mateixos s'havien format.

El 1928 es llicencia en Història amb premi extraordinari i aquest mateix any decideix ingressar a la Companyia de Jesús, mogut -segons les seues pròpies paraules- per "un impuls més intel·lectual i voluntarista que sentimental". Així, i davant de la sorpresa dels seus propis companys, acabats de complir els 19 anys d'edat, exactament el 16 d'octubre, creuava la porta d'entrada d'aquest mateix palau on ara ens trobem, que llavors era noviciat dels jesuïtes, i ací va rebre, sense ocultar la seua alegria, la notícia de la caiguda de Primo de Rivera.

L'anècdota s'ha d'entendre no sols com a referència contextual, sinó també com a botó de mostra de fins a quin punt el compromís voluntari amb aquest orde religiós ha procurat compaginar-lo sempre amb la fidelitat a les idees pròpies i el manteniment del seu criteri, cosa que no deu ser gaire fàcil, però sí molt gratificant quan es tenen les idees clares i la consciència tranquil·la. El pare Batllori és perfectament conscient que ell sempre ha estat un jesuïta poc comú i, com va explicar una vegada en to col·loquial al pare Pedro Leturia (el seu antecessor en la càtedra d'Història de la Universitat Gregoriana), el seu humorisme transcendental li ha servit d'ajuda decisiva per a perseverar en la Companyia..., encara que l'humor no ocupara precisament un lloc prioritari entre els plantejaments de sant Ignasi.

Més formalment, en el vol. VII de les seues Obres completes, dedicat a "Gracián i el Barroc", no oculta que el seu inicial interés per l'escriptor aragonés, correligionari seu, va nàixer després de compartir amb ell més d'una incomprensió i recels diversos per part de la jerarquia, com a inevitable peatge que estan destinats a pagar els qui opten per retre culte a la reflexió i cultiven l'esperit crític. Encara que esperem que, per això, el pare Batllori mai no haja hagut de sentir impertinències com les que el vehement Marcelino Menéndez y Pelayo dedicà al jesuïta aragonés, titlant-lo d'hipòcrita i malintencionat, segons recorda Alberto Blecua.

A aquestes coincidències desagradables, si bé amb conseqüències afortunades al final, se n'hi pot sumar una altra, perquè també Gracián va viure un temps ací, a Gandia, a l'ombra de la seua Universitat, i aquella estada va comportar molt més que una mera anècdota, perquè molt probablement va ser ací, a "la pàtria del conceptuós Ausiàs Marc" -com escriu el pare Batllori- on aquell autor va començar la seua carrera d'escriptor, que torna a ser moda avui, quan enguany precisament es compleix el IV centenari del seu naixement.

Recorrent inversament el camí entre Aragó i València que Gracián va fer, el pare Batllori passa el 1930 des de Gandia fins a Veruela, on el sorprén la proclamació de la II República, amb la seua explosió de violent anticlericalisme. Però ni tan sols aquesta taca negra va fer abjurar del seu ja arrelat liberalisme aquest religiós, que en les seues visites a Basilea no deixa de venerar el sepulcre d'Erasme i en la seua obra reivindica la decisiva aportació de l'humanisme laic d'autors com Marsilio de Pàdua o, sobretot, Lorenzo Valla en la construcció de la nova Europa renaixentista, com a alternativa al vell concepte medieval de Christianitas , que s'assentava sobre fonaments i nexes religiosos.

La supressió de la Companyia arran del famós article 26 de la nova constitució republicana obliga el pare Batllori a marxar a Itàlia. A la Universitat d'Avigliana (molt prop de Torí, on els jesuïtes de Sarrià havien traslladat la seua facultat) prossegueix els seus estudis de Filosofia; cursa els de Teologia, a continuació, a Sant Remo i, al mateix temps, per indicació del pare Ignasi Casanovas (assassinat el 1936) aprofita els estius per a recórrer els arxius italians seguint la pista de Josep Finestres, el conqués Lorenzo Hervás i Panduro, Esteban de Arteaga i la resta de jesuïtes expulsats per ordre de Carles III. Aquest material li serví de base per a, entre altres publicacions, traure a la llum el 1966 la seua obra fonamental sobre La cultura hispano-italiana de los jesuítas expulsos... , l' Epistolari de Finestres o, abans que tot això, redactar la seua tesi doctoral sobre Francisco Gustà, apologista y crítico (Barcelona 1744-Palermo 1816) , llegida a Madrid, com era preceptiu aleshores, el mateix any 1941 en què va morir son pare i amb la qual va obtenir el Premi Extraordinari de Doctorat.

Acabada la Guerra Civil, torna a Espanya. Culmina els seus estudis de Teologia a Oña (Burgos) i el 1940 és, per fi, ordenat sacerdot. L'any següent el destinen com a professor d'Història, Literatura i Filosofia al col·legi mallorquí de Monti-sion. Aquest desterrament (segurament hauríem d'escriure la paraula sense cursiva) va ser de fet una benedicció per al pare Batllori per diverses raons: s'allunyava així dels nuclis més durs de repressió franquista (i això que va ser en aquesta illa on Bernanos va viure les experiències que ens conta en Les grands cimetières sous la lune ), li va permetre gaudir plenament del bell parlar de Mallorca i, sobretot, el va portar prop del santuari lul·lià de Randa, immillorable excusa per a reprendre el fil de les investigacions sobre el Doctor Il·luminat que ja havia iniciat a Itàlia.

I, una vegada més, de nou en aquest punt se'ns fa patent l'estret paral·lelisme entre vida i obra, estudiós i estudiat, perquè les investigacions del P. Batllori se'ns ofereixen igualment com a nexe d'unió entre cultures diferents a través del coneixement. Abundant en les similituds amb el procediment del beat mallorquí, també ell mostra una especial atenció en la cura de la seua prosa i igualment és capaç d'expressar-se amb tota facilitat (i rapidíssima dicció, per cert) en qualsevol dels idiomes més importants d'occident, incloent-hi, per descomptat, el llatí, que és la llengua en què va escriure, per exemple, la necrològica del seu admirat Marcel Bataillon.

Però, així com l'amistat no li va impedir discutir-li, amb raó, la relació un punt maniquea que l'autor d' Erasmo y España havia establit entre erasmisme i jesuïtisme, tampoc la seua devoció intel·lectual per Llull no el va privar d'avalar, per exemple, la falsedat del seu suposat martiri, tenint en compte que les ferides trobades en la seua calavera li van ser produïdes postmortem .

Rigorosament coetani de Ramon Llull i igualment entestat a traçar ponts entre les tres cultures dominants en la seua època, també la controvertida figura del metge valencià Arnau de Vilanova ens resulta molt millor coneguda gràcies a la pacient investigació del pare Batllori, entre les aportacions del qual al respecte, recollides en el volum III de l'Obra Completa, hi ha el fet d'haver aclarit les incògnites sobre la hipòtesi del seu origen jueu.

Si des del punt de vista cronològic la privilegiada ment del pare Batllori, amb la seua prodigiosa capacitat de treball, li permeten abraçar temes, èpoques i personatges que van des de Llull, Arnau de Vilanova o sant Ramon de Penyafort fins a Balmes i Vidal i Barraquer, passant per Erasme i Vives, els Borja, Gracián, Francesc Gustà, Esteban de Arteaga o Lorenzo Hervás, aquestes mateixes virtuts sobre les quals fonamenta la seua immensa curiositat intel·lectual fan possible que tan perspicaç mirada no se cenyisca a l'àmbit geogràfic de la vella Europa, tal com demostren els volums XIV i XV de la seua Obra Completa: el primer d'ells dedicat a Iberoamèrica: del descobriment a la independència (amb temes, per tant, que van del segle XV al XIX), mentre que l'altre tom citat tracta sobre l'abat peruà Juan Pablo Viscardo y Guzmán, novici de la Companyia (perquè no va arribar a ordenar-se sacerdot) i combatiu independentista, darrere la pista del qual el P. Batllori es va introduir en temes americanistes.

En aquest altre terreny, matisa molt, per exemple, el suposat protagonisme que tradicionalment s'havia atribuït als jesuïtes en la independència del Nou Món o refuta la falsa suposició de Gothein, segons la qual les reduccions jesuítiques del Paraguai van ser concebudes per a portar a la pràctica la utopia de Campanella en la Città del Sole perquè, entre altres raons, quan aquesta obra apareix editada el 1620, ja feia 11 anys que s'havien fundat els primers d'aquests establiments a l'Alt Paranà.

Aquesta immensa panòplia de temes i llocs, impossible d'imitar per qualsevol dels mortals que simplement som normals, no segueix un ordre precisament caòtic ni, encara menys, hauria d'explicar-se com a fruit d'un mer exercici dilettante . No és així en absolut. Molt al contrari, hi trobem, omnipresents, dos eixos temàtics fonamentals a manera de constants o coordenades entre les quals s'emmarca tan ingent investigació -que són: Catalunya i la mateixa Companyia de Jesús- i un nexe d'unió indeleble tot al llarg: el seguiment de la construcció, en el mateix bressol europeu on naix, del que s'ha anomenat la Modernitat, des dels seus inicis (que el pare Batllori situa al voltant del 1300, seguint en això la periodificació preferida per la historiografia germànica) i incidint en els moments clau d'aquest procés a través dels personatges més representatius de cadascun, per polèmics o controvertits que foren.

I alguns, com els Borja, ho són molt per la seua pròpia conducta, bastant escandalosa per si mateixa perquè no necessiten els afegits de què han sigut víctimes per part d'una literatura tributària del sensacionalisme morbós i una historiografia aliena per complet al rigor científic. La tasca incansable del pare Batllori en la genealogia d'aquesta intricadíssima família ens ha facilitat una espècie de qui és qui imprescindible per a moure's amb desimboltura i seguretat per l'embolic de parentius construït sobre la base d'homònims que es repeteixen en l'acompliment de càrrecs semblants i entre els quals la tonsura eclesiàstica no garanteix, ni de bon tros, l'absència de filiacions directes...

Encara que a costa d'abusar de la paciència de vostés i d'allargar-me més del que segurament la prudència aconselle, no voldria acabar aquesta sincera laudatio sense deixar apuntades ací dues observacions últimes, que jutge molt convenients i, en tot cas, necessàries per a la tranquil·litat de la meua consciència.

Amb la primera voldria eixir al pas de la possible temptació de deduir, a partir del que hem dit, que l'obra historiogràfica del pare Batllori incórrega en una espècie de reduccionisme metonímic en el qual la part que encarnarien tots aquests personatges singulars es prenga pel tot més complex de la seua època respectiva. Aquesta conclusió seria molt injusta, perquè la concepció del Barroc, per exemple, del pare Batllori està molt més pròxima a la del concepte d'època que defensava José Antonio Maravall que al formalisme estilístic d'orsià; l'entén més com una weltanschaung que com un mer estil artístic , de la mateixa manera que per a ell l'humanisme és abans una actitud que una doctrina ; una cultura (que s'expressa també en les llengües romàniques, no sols en llatí) i no un sistema , enfront de la interpretació ja clàssica de Burckhardt. A partir d'això pot demostrar que les directes connexions transalpines fan l'humanisme català capdavanter a la península Ibèrica, i no necessàriament tributari de Nebrija, contra l'opinió d'altres autors, també catalans i majoritàriament filòlegs.

La segona i última de les nostres matisacions (que, a pesar de l'obvietat, potser no és sobrera en els temps que corren) és per reafirmar expressament la dimensió universalista de l'obra del pare Batllori, en absolut afectada de cap localisme pel seu confessat amor i dedicació a la cultura catalana, que per a ell va ser també un descobriment per les circumstàncies personals ja esmentades. A més de la força que té l'evidència del que fàcilment es pot comprovar per estar escrit, cap altra conclusió no podria deduir-se legítimament a partir del tarannà personal del nostre personatge i les seues més íntimes conviccions, ajudades en aquest punt per les circumstàncies de la seua trajectòria professional que l'obligaven a estar al corrent de l'estat de la investigació en els punts més diversos del planeta des del seu lloc de director de la prestigiosa Archivum Historicum Societatis Iesu , al capdavant de la qual va estar primer des del 1951 fins al 1959 i, després, entre 1974 i 1981.

El pare Batllori va tornar a Itàlia el 1947 per a incorporar-se a l'Institut Històric de la Companyia de Jesús a Roma (del qual va ser també director) i el 1981 es va jubilar com a catedràtic d'Història Moderna de la Universitat Pontifícia Gregoriana, els orígens borgians de la qual tractarà precisament en la seua dissertació d'aquest acte.

Doctor honoris causa per la Universitat de València-Estudi General (1975), per la Facultat de Teologia de Barcelona (1978), per la UNED de Cervera (1993) i per la de les Illes Balears (1994), molt més ajustat a la veritat seria parlar en aquest cas que aquests honors se li deuen laboris causa, com diria el seu bon amic Francesc de Borja Moll.

El pare Batllori és acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1942, de la de la Història de Madrid des del 1958 (on va ser rebut per Gregorio Marañón), de la Pontaniana de Nàpols i de totes les acadèmies hispanoamericanes de la història, començant per la Nacional de Buenos Aires, que el va investir l'any 1949. Ha sigut membre, així mateix, de l'Institut d'Estudis Catalans i del Comité de Ciències Històriques Internacional, del Espanyol i del de la Santa Seu, a més de presidir la Societat Bolivariana de Roma entre 1981 i 1984.

Entre els molts premis i distincions, en fi, amb què ha sigut reconegut el seu treball per les més altes i variades instàncies, només destacarem ací la concessió de la Lletra d'Or el 1980 pel seu llibre A través de la ciència i la cultura (1979), Creu de Sant Jordi el 1982, Gran Creu d'Alfons X el Savi el 1984, Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya l'any següent, Premi Nacional d'Història d'Espanya el 1988 pel seu llibre Humanismo y Renacimiento: estudios hispano-europeos , Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1990, Premi Lluís Guarner de la Generalitat Valenciana el 1991, Premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials el 1995, Medalla d'Or de la ciutat de Gandia el 1996, Creu d'Honor d'Àustria per a les Ciències i les Arts el 1997 i Medalla d'Or del Govern Balear concedida l'any 1998.

A nosaltres ara ens agradaria, pare Batllori, que en afegir a tants honors, distincions i dignitats aquest altre merescudíssim títol de doctor honoris causa, vosté se sentira feliç. Encara que només fóra perquè per a la Universitat Politècnica de València -estiga'n ben segur- és un honor tenir-lo entre els més il·lustres membres del seu Claustre.

Moltes gràcies.