Fa molts anys, durant període especial de l'Espanya de la postguerra, quan començava, de vesprada, les meues classes de mestre industrial torner, ja que als matins havia de treballar al camp per tal que, entre tota la família, poguérem dur endavant la casa (eufemisme, el de dur endavant la casa, amb el qual es designava llavors poc més que poder organitzar, la major part de les vegades, un bullit amb fesols, bledes silvestres i una mica de cansalada, i poder adquirir un tros de tela d'alanquins per tal que la mare poguera posar un pedaç amb dignitat a la gastada roba de faena), hi havia, en aquelles classes-aules-taller grans i fredes, amb la característica olor de l'oli mineral, greix i emulsió de tall, mesclades amb la rància pell pròpia de la vella maquinària, hi havia, deia, una placa de negre sobre blanc que deia: "Treball, meravellosa paraula que sintetitza el progrés de la humanitat. En els temps antics va significar esclavitud, i en els actuals llibertat. Treballar és dignificar la vida".
No és així. Avui sé que no és així. Avui sé que el treball no dignifica. L'esforç físic o intel·lectual, pel mer fet de fer-ho, no dignifica. L'esforç o la monotonia de collar fort un milió de vegades al mes el mateix caragol no dignifica. El màxim que pot passar és que, com que la desgràcia uneix els homes, hi haja una certa solidaritat entre els qui collen fort els caragols. Ni tan sols dignifiquen els fruits del treball. És a dir, no dignifica, tampoc, el fet que els caragols siguen bells, bellíssims, i siguen caragolats a una bellíssima rosca. En canvi, sí que dignifiquen, els fruits dels fruits del treball, és a dir, dignifica el salari guanyat pel dit treball, ja sigueu caragolador de visos, empresari o professor, puix que amb aquest salari, guanyat en pau i llibertat, hom pot armar, organitzar, decidir, el seu propi projecte de vida personal i col·lectiva. I és ací on apareix la dignitat del procés, en el risc de viure en la societat i amb aquesta. Amb els fruits dels fruits del treball hom pot decidir comprar un llibre, matricular-se en un màster per a pobres, un masteret , anar al cinema, o invertir en la formació dels fills, entre d'altres coses. Aquest exercici de llibertat de decidir implica, al mateix temps, un exercici de legitimitat i compromís amb la societat i les seues regles, que són, en definitiva, de poder exercir drets i deures com a ciutadà. Exercici de drets: les institucions han d'estar al servici del ciutadà. Exercici de deures: la societat ha de legitimar, amb la seua praxi, les institucions. D'ací la dignificació del procés.
Les persones a les quals avui s'atorga aquest vell, universitari i prestigiat títol de doctor per causa d'honor, Marcelino Camacho Abad i Nicolás Redondo Urbieta, van tenir la primera dignitat lluitant perquè fóra possible una societat en pau i en llibertat. Ells representen tots els treballadors; per això tots els treballadors ens felicitem avui. Jo crec que amb aquests birrets que avui nimben les seues temples, se'ls col·loca l'adorn, el floró que mancava, perquè el llibre de la vida, de la seua vida de treball, estiguera complet.
