Alicia Alonso

Excm. Sr. Justo Nieto Nieto, Rector
Magnífic de la Universitat Politècnica de València,
Autoritats de la Universitat,
Amics de València,
Senyores i senyors:

Que la Universitat Politècnica de València òbriga les portes a la dansa, per mitjà d'aquest homenatge, és una acció l'abast de la qual queda més enllà de la meua persona i del reconeixement a una trajectòria artística que l'afecte i la generositat dels valencians han volgut exaltar avui.

I és que la dansa teatral mostra, encara en els nostres dies, la paradoxa d'un art profundament estimat pels pobles, que brolla espontani de l'essència mateixa de l'ésser humà, i que tanmateix ha sigut durant segles relegat o menyspreat, quant al reconeixement del lloc que li correspon entre les denominades Belles Arts. Moltes vegades s'ha regatejat a la dansa teatral, almenys a Occident, la seua condició d'art respectable, i l'han confinada a la condició de joguet frívol o divertiment per a ociosos. Aquests criteris es tornen greus, i fins i tot perillosos, quan s'instal·len en aquells que, en un país o en una institució tenen al seu càrrec l'aprovació dels pressupostos culturals, en els quals moltes vegades l'art de ballar sofreix un evident greuge comparatiu en relació amb el tractament que es dóna a altres gèneres artístics. D'altra banda, a una persona generalment considerada culta se li dispensa amb la major naturalitat el desconeixement sobre els aspectes més elementals de l'art de la dansa. No es perdonaria a un intel·lectual, o professional universitari, que desconeguera qui va ser Beethoven, Shakespeare, Goya o Stravinsky, per exemple. Però ningú no s'escandalitza pel fet que aquesta mateixa persona no tinga la menor idea de qui va ser Noverre, Fokín o Galina Ulánova. Aquesta situació, que no és per cert privativa de la nostra època o d'un país específic, ha acompanyat la dansa durant gran part de la seua història. En certs intel·lectuals o artistes d'altres gèneres la manca de coneixements sobre l'art de la dansa és acompanyada a vegades del rebuig o la subvaloració, i solen arribar al súmmum quan es tracta d'enjudiciar els grans clàssics del repertori històric del ballet. Amb superficialitat i manca d'informació evidents, identifiquen el clàssic amb el que no ho és, i opinen sobre aquestes obres mestres malgrat que moltes vegades ignoren fins el més elemental de l'art que pretenen criticar o menysprear. Per descomptat, no ocorre així amb tots els intel·lectuals, entre els quals també la dansa té molt bons amics. Per recordar-ne alguns dels més il·lustres, n'hi ha prou amb esmentar els noms de Théophiie Gautier, Paul Valéry, Pablo Picasso o Alejo Carpentier. Ells van estimar la dansa en les seues diferents modalitats i van sumar el seu talent al desenvolupament i a l'enriquiment de l'art del ballet.

Cal admetre, però, que la dansa no és en tots els casos totalment innocent de la situació esmentada més amunt. Els seus professionals, immersos en l'apassionant i absorbent món del moviment, arrossegats per la màgia de l'expressivitat i la representació, poques vegades dediquen temps a la meditació teòrica, o a indagar i exposar de manera sistemàtica la història i l'estètica de l'art que practiquen. Pel que fa als clàssics, he de reconéixer a més que, en els nostres dies, aquestes obres no sempre són ben escenificades; i no hi ha res que provoque el rebuig amb més facilitat que un ballet tradicional escènicament mal defensat, amb representacions mancades de tradició, estil, tècnica, creativitat, bon gust i coherència teatral. Sense excloure que, a vegades, la incomprensió cap a les obres tradicionals procedeix d'alguns sectors dels mateixos artistes de la dansa, els quals també, per falta de formació en els principis de l'art clàssic, per gelosia artística o per simple intolerància, tendeixen a negar una expressió estilística el domini de la qual se'ls escapa o que difereix de la seua particular idiosincràsia creativa.

Però a pesar d'aquests i altres esculls, la dansa s'imposa, existeix esplendorosa per damunt de les èpoques i gaudeix en els nostres dies, a tot el món, d'un auge i una preferència del públic com mai abans en la història de les arts escèniques. A una manifestació cultural de tanta importància en la vida espiritual dels pobles, li correspon més comprensió i suport per al desenvolupament i la projecció pública.

Encara falta, per exemple, la creació a escala internacional d'un estímul de gran envergadura, la instauració d'un premi per a la dansa, equiparable al Nobel o al Cervantes, amb el qual reconéixer el quefer dels grans creadors en l'especialitat, ja siguen ballarins, coreògrafs o professors, que hagen fet una aportació excepcional dins de l'art de la dansa. És necessari, a més, elevar l'ensenyament d'aquesta expressió artística a un nivell universitari, amb plans d'estudis en què la pràctica i la teoria es combinen per a aconseguir una integralitat en la formació dels ballarins i d'altres professionals del ball.

En el cas d'Espanya, país amb dots excepcionals per a la dansa, en les distintes variants escèniques, i que ha donat al món figures tan brillants en aquest art, he tingut l'honor de contribuir personalment en els primers intents de portar la dansa a l'ensenyament universitari, encara que per aquesta senda siga necessari caminar molt encara. A això s'encamina la Fundació de la Dansa que porta el meu nom, creada ací fa poc, i que té el suport generós de la Comunitat de Madrid i el sostingut alé del nostre gran amic Gustavo Villapalos.

Per totes aquestes raons, més enllà de l'àmbit personal, done una especial importància al dia d'avui, en què la dansa entra a la Universitat Politècnica de València, escudada en aquest bell homenatge. Vull agrair aquest acte a tots els qui han sumat la seua sensibilitat i entusiasme perquè aquest esdeveniment haja sigut possible. Finalment, permeteu-me rebre el gran honor que se'm confereix en nom dels meus companys de professió i, de manera molt particular, del Ballet Nacional de Cuba, companyia lligada a la meua persona per llaços d'amor, art i identitat nacional, i que precisament enguany arriba, plena de vigor i joventut, al mig segle d'existència.

Moltes gràcies.