Emilio Attard Alonso

Des que el nostre Magnífic Senyor Rector Justo Nieto, el 16 de juliol de 1992 em va comunicar la meua generosa designació acordada per la Junta de Govern d'aquesta Universitat Politècnica de València com a doctor honoris causa , vaig adquirir amb mi mateix el compromís d'elaborar la lliçó clàssica que imposa la litúrgia universitària amb el per a mi gratuït títol de magistral corresponent a la generositat de la distinció amb menció expressa també d'incloure-hi la tasca efectuada pel Consell de Cultura de la Ciutat a què també pertany la professora Pilar Roig d'aquesta Universitat a la qual quede vinculat per a tota la vida, ocasió que em permetrà, pensant sempre en un futur millor en què, pacificades les diferències moltes vegades banals, sempre accidentals, en la nostra ciutadania, la València, segle XXI que tots hauríem d'anhelar per damunt de controvèrsies bizantines que enerven la nostra creativitat.

Així es va iniciar la coordinació d'aquests apunts que s'integren de les coses viscudes i escrites, meditades i apreses en els llibres i sobretot en el llibre de la meua vida que ja podria situar-se en les lleixes del segle que s'acaba.

Per això precisament he simplificat el títol i he donat amplitud a l'esperança d'un nou segle, que potser no veuré nàixer, però que és ací mateix, en girar el cantó, consumat ja el que he quasi viscut, i en què han canviat tantes coses en la tècnica, en la geografia, en l'espai i en tots els coneixements de l'home, i que ara acaba, quan estem prenent consciència de la nostra humilitat a la Comunitat Europea i la d'ella mateixa, que potser no sabé respondre a la culminació de la seua unitat econòmica i política i els projectes de la seua estructura han quedat engarrotats en l'Europa de dues voluntats que analitzava fa poc Leopoldo Calvo Sotelo.

Sense oblidar que hem assistit a la fi d'una època sociopolítica europea, viscuda i sofrida al cor del segle que acaba: la revolució del proletariat, el seu triomf i la instauració d'una dictadura exercida en nom seu i en el del marxisme leninisme per la nomenklatura soviètica la qual, devorant-se a si mateixa, va perdurar durant tres quarts de segle.

Europa al segle XX també va patir dues guerres sobre el seu mateix solar i ara, quan, redimida del lligam marxista, la primitiva Comunitat Econòmica arribava a la culminació del procés d'unificació econòmica i política després dels acords de Maastricht, entra en una incerta via morta, la de les dues voluntats o de les dues velocitats, que ennuvolen un esdevenidor que pareixia augurar la realitat del somni que havia profetitzat Churchill i després van viure Schuman, Jean Monnet, Spaak, Adenauer, de Gasperi i Bevin.

I ara Europa es desperta sentint en la seua república iugoslava desfederada, la Bòsnia-Herzegovina, el tronar dels canons, amb els greus riscos que la indecisió col·lectiva pot comportar i als quals ens han conduït les supèrbies de les ètnies nacionalistes, sorgides en els països que van suportar el rigor de les tiranies centralistes.

Davant de l'expectativa del segle XXI, del nou mil·lenni, València té molt per pensar, projectar, concordar i construir, començant per liquidar les seues diferències estèrils, les que impedeixen, pel seu bizantinisme paralitzant, el progrés, la creativitat i renàixer a la cultura.

És molt poc el meu treball per a l'ambiciosa pretensió que comporta, però d'altres arreplegaran la llavor que deixe en el solc, pensant també que el que sembra no és res, sinó Déu qui li dóna el creixement.

Per a trobar les arrels que legitimen la nostra acció, bo serà també que, a rajaploma, invoquem la nostra vivència històrica i així arribar prompte a la qüestió que suposa aquest ambiciós emplaçament.

Tothom sap que l'antic Regne de València va ser creat segons l'espasa i el dret estatuïts pel rei Jaume I, que ens va donar identitat i furs, personalitat i autonomia, tot allò de què vam ser desposseïts, després dels decrets de Nova Planta de Felip V el 1707.>

Quasi tres segles després -275 anys transcorreguts- hem recuperat el nostre autogovern a l'empara de la Constitució Espanyola de 1978 en què vaig tenir bona part en coordinar-ne la redacció i promocionar sempre la concòrdia dels constituents des de la Presidència de la Comissió Constitucional i de Llibertats Públiques del Congrés dels Diputats, on vaig ser promogut amb els vots de la Unió de Centre Democràtic i del PSOE l'1 d'agost de 1977.

Ara mamprenc aquesta empresa, amb la senzillesa obligada, estudiant els qui, com a historiadors i com a filòlegs, m'han precedit en l'esforç, amb la moderació i el convenciment que el meu treball no serà el descobriment de cap tesi nova - nihil novum sub sole- excepte l'atractiu del risc i l'aventura que l'escriptura comporta perquè, ja se sap, qui escriu es proscriu.

El meu treball no té més mèrit que el de portar a l'obrador comú l'intent de síntesi d'una veritat, la meua, ni sectària, perquè manque de cap compromís condicionant, ni dogmàtica, ni excloent, amb la il·lusió que entre tots trobem la millor veritat, la més compartida, sense abjurar de res, en el camí de la llibertat i de la mútua tolerància que exigeixen la consideració i el respecte a la proposició del proïsme, del més pròxim, fins i tot dels de la pròpia família en què per afinitats ideològiques coincidim i ja sabem que les ferides que es causen en el dia a dia familiar són les més difícils de guarir.

És extremadament entranyable, íntimament delicat, escriure sobre un mateix i igual ocorre quan escrius sobre la teua ciutat, el seu regne, els teus avantpassats, la teua llengua, els que van constituir els teus orígens i amb el teu espai vital i la teua cultura, però, al mateix temps, fer-ho compensa amb escreix perquè repassem la història viscuda, la que heretem i la que nosaltres hem fet, culminada amb la recuperació de la nostra identitat com a poble, en redactar la Constitució de 1978 i el nostre Estatut d'Autonomia, després dels dictàmens previs de la Comissió Constitucional del Congrés.

Aquest és el nostre desafiament, que compondrem sobre la base d'allò que, dia a dia, vam anar escrivint, com si veremàrem la vinya al costat del camí, raïm agràs o penjolls de raïm madurs que, en el curs d'una ja llarga vida, van macerar i el most jove va convertir-se en l'esperit d'un vi ranci que voldria compartir amb els meus conciutadans amb una sola pretensió: la de culminar la possibilitat d'una prolongada convivència en llibertat.

Crec que l'oportunitat d'aquest assaig és determinada també perquè ens trobem davant d'un moment crucial de la nostra història política: la immediatesa d'unes eleccions generals que suposaran la culminació transicional de l'antic règim a la democràcia de la nostra monarquia parlamentària.

Els pròxims comicis comportaran, ineluctablement, la fi de la transició, perquè, esgotada l'experiència d'uns quants anys que van arrancar amb el triomf socialista de l'octubre de 1982, sorgirà una cosa distinta que supere la confrontació que s'havia generat amb una certa fallida de la convivència democràtica.L'estat de dret constitueix salvaguarda urgent, tan urgent com la de concloure el títol VIII de la Constitució, perquè quede clar que l'ordre autonòmic constitucional no és un aparell locomotor en trànsit i en constant escalada, sinó l'estació final de l'organització territorial de l'estat.

València té una missió pròpia tant en la seua autonomia com en l'àmbit nacional i davant de la nova Europa, missió de la qual haurà de prendre consciència i que haurà de tenir molt present durant els pròxims anys si volem que siga alguna cosa dins del nostre futur com quan va ser regne, integrada en la monarquia parlamentària per al bé comú d'Espanya, pàtria una i indivisible.

Finalment amb el meu treball voldria efectuar una aportació positiva per a invitar els valencians -conciutadans meus davant dels quals he exercit càrrecs socials, professionals i polítics, sempre mitjançant la seua sol·licitada confiança que m'han atorgat amb llarguesa- que restablisquen amb urgència la cordialitat en el quefer comú, científic i polític.

Cal tornar a les bones maneres, renunciar a improperis i desqualificacions, perquè tots som útils i necessaris en la concurrència política. La clàssica amabilitat en el tracte mutu, la respectiva consideració, receptivitat i cortesia, han de substituir les tensions que sorgeixen en els camps del coneixement i la creació, i que singularment crespen les posicions quan toquen la qüestió lingüística, problema en què no vam tenir l'encert de superar les nostres diferències quan, a través del preàmbul de l'Estatut d'Autonomia, es van concloure qüestions que encresparen el procés autonòmic.

Hem de fer les paus, resoldre qüestions irresoltes com aquestes que enverinen i s'expandeixen a tota confrontació política, i, tanmateix, és legítima i encara necessària, si volem viure en democràcia, però si oportunament no es concerten queda pertorbada la convivència política.

Valga aquesta consideració, formulada amb timidesa, però amb l'anhel que tots l'assumim per a comparéixer davant del nou mil·lenni, el segle XXI.

En el text complet d'aquesta intervenció, que és oralment resumida, hi ha els fets en què vaig tenir part que constitueixen l'espinada fàctica, la provança històrica que sustenta el nostre pensament.

Per això hem iniciat, amb una breu referència, a un passat remot fins a arribar a la meua participació en la vida pública dels últims 15 anys de València i Espanya, precedit tot això d'unes pàgines de la nostra raó històrica que, sota el nom de València, hereva de Roma, va passar de la tribalitat ibèrica a la romanització i el cristianisme, que després d'un parèntesi visigòtic, sota el domini musulmà de l'Al-Andalus, va ser regne vinculat al califat de Còrdova i, després de la Reconquista per Jaume I, cristià Regne de València durant cinc segles, fins a la Guerra de Successió, i en aquesta, en optar nosaltres per Carles III, l'arxiduc de la casa d'Àustria, i la derrota d'Almansa el 1707, el nostre regne va perdre els seus furs, recuperats dos segles després en la Constitució de 1978 que institueix l'estat autonòmic en què ingressem mitjançant el nostre Estatut d'Autonomia de 1982.

En l'interval han ocorregut moltes coses: hi ha els que van convertir la democràcia en una successió sociològica de poders hegemònics amb vives remembrances no desitjables, els partits van perdre, si és que l'havien tingut alguna vegada, la seua ordenació i exercici democràtics. Les institucions, que haurien de ser intangibles a l'erosió política, es van anar polititzant amb una relació de dependència tan alta que va desdibuixar la qualitat exigible per a la comuna credibilitat d'aquestes en detriment de la imperiosa independència de poders que legitima l'estat de dret.

Cal tenir en compte que la nostra ordenació constitucional encara és tendra, que encara hi ha generacions marcades pel passat, i d'altres que, encara verdes, manquen de fermesa ideològica democràtica perquè són víctimes de la inexemplaritat dels seus antecessors, i la seua fe en els principis bàsics i en els valors eterns, subsumits en aquells que ens van inspirar la Constitució, de la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, és feble, no els han exercits, víctimes tots d'una falta d'ètica engendrada per la permissivitat en l'ordre de valors que han de regir en una societat en què brillen amb delimitats contorns per a la convivència en el dret, en el respecte mutu i en la llibertat.

Jo crec percebre en la meua concurrència a reunions de gent diversa, singularment joves, en la meua posició d'espectador, una reacció noble a la recerca de la veritat; i en la societat, igualment, un renaixement, un ressorgiment de presències actives amb afany participatiu, de presa de consciència de la necessitat d'organismes intermedis que coadjuven, sense consignes, fins i tot sense dependències polítiques, al compliment d'un rol que els és exigible.

Això ens permet suposar i esperar el que seria la major il·lusió per a l'immediat segle XXI, que el desenvolupament institucional de la Constitució i de l'Estatut no siga estèril i que s'aprofundisca en els principis que els dos cossos legals estableixen que València recupere la seua presència vertebrada per la seua refundació autonòmica des d'una Espanya comuna i en què algun dia puga sentir-se la seua veu.

Complits els deu anys de la promulgació del nostre Estatut d'Autonomia, d'1 de juliol de 1982, en enfrontar-nos amb la primera modificació, encara que siga quasi per ministeri de la llei, de la nostra Constitució de 1978, per a la bona fi dels acords de Maastricht, ja en la recta final del compliment dels quinze anys del procés de la seua elaboració constitucional en què tanta part vaig tenir l'honor de tenir, com a president que vaig ser de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, en participar en les legislatures de 1977 i 1979 -juliol de 1977 al desembre de 1982- perquè també vaig tenir l'honor de pertànyer a la Comissió de la Diputació Permanent, bo serà que donem temps a la reflexió per aconseguir que es consolide la carta magna i que avance la nostra vertebració autonòmica.

Quan s'està refundant de nou Espanya, ara que, després dels últims pactes autonòmics de 1992, es mamprén, des de la possible uniformitat, la conformació de la novíssima Espanya de les autonomies, la sisena refundació, nosaltres podríem argüir amb Julián San Valero que és la nostra tercera fundació, l'autonòmica de l'edat heteronòmica sobre les bases geopolítiques de l'antic Regne de València.

Pense que, en aquesta ocasió, entra en l'estructura de la nostra pròpia identitat la nostra configuració cultural en la seua integritat, depurada per tants avatars, en els quals ens va tocar la desgràcia de ser els viatgers del vagó de cua, potser per la nostra condició sempiterna de vençuts en la nostra pròpia terra, igual en l'època dels legionaris de l'arxiduc Carles -el nostre Carles III- malaguanyat en la batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707, que dos segles després, per estar situats en la zona republicana, en la nostra guerra civil, València era lloc de desastre, encara que per a uns fóra en definitiva alliberada o per a d'altres derrotada, tanmateix, per a tots, malgrat que ens pese, València era novament abatuda.

Tant de l'una com de l'altra derrota sociològica i política, pagaríem el nostre tribut, encara crec que l'arrosseguem com a perdedors.

També és cert que Eiximenis ja havia dit que érem un poble ajustadís , i per això, quan el Borbó vencedor del XVIII ens oferia la restauració del nostre privatiu dret foral, pareix que vam contestar que ja estàvem instal·lats en el nou dret, en el del vencedor i dels seus nobles.

Així hem continuat, segle rere segle, -1707/1977- any en què el 9 d'octubre València sencera reivindica la seua autonomia, sens perjudici després haja continuat entonant, amb emoció i fe, davant de la pàtria, --que Déu ens la conserve- això de "para ofrendar nuevas glorias a España nuestra región supo luchar...".

Tanmateix, vam malbaratar la comuna il·lusió quan es va iniciar la refundació de la nostra autonomia, amb el nom tan poc afortunat, de Comunitat que jo vaig proposar, per tal de pacificar les guerrilles fratricides de la transició i mentre es lluitava entre nosaltres -via processal, llengua, símbols i nom- i en aquell període, el nostre vell regne es quedava postergat en tot -poble ajustadís-, sense participar de la bacanal pressupostària de l'estat, que acaba amb la bogeria estèril de 1992, temporal i transitòria, d'una fira de vanitats i velocitats supersòniques, i així nosaltres, els valencians, continuarem viatjant al centre, -ai, la servitud centrípeta!- per les centenàries calçades, en la construcció de les quals van col·laborar els presidiaris d'Isabel II.

Palacio Atard, amb feliç reflexió, afirmava que la nostra Constitució era l'última refundació d'Espanya sobre la base de l'estat de les autonomies i, a més, deia:

"Aquest moment és encara una història in fieri , és present i futur que ha de fer-se".

I nosaltres hi afegim que als valencians ens competeix amb capacitat present i il·lusió de futur escriure el capítol que va correspondre al Regne de València en el passat, conscients dels nostres valors històrics per la nostra recuperació autonòmica vinculada i solidària amb la unitat nacional.

Perquè tenim prou consciència d'una legitimació activa i suggestiva, dins del nostre politeisme d'autonomies, per a reivindicar les capacitats de la nostra i així impedir que mai més no se'ns puga imputar que aquesta siga una nova ocasió perduda, mitjançant el lligam, la vertebració entre nosaltres mateixos, superant el nostre tardoprovincialisme, per tal de poder un dia, amb una sola veu, dirigir-nos en la nostra pròpia llengua a la nació, com la increpava Maragall "Escolta, Espanya, la veu un fill!", perquè no volem ser, ni continuar sent, els pretèrits, si és que hem de continuar formant part com volem, del nostre concepte de la nació, l'orteguià, d'"un suggestiu projecte de vida en comú", que no voldríem veure frustrat una vegada més.

Però cal tenir en compte que aquesta voluntat s'esquerda cada dia, perquè de l'ordre de prioritats, que imposa el govern d'Espanya, no ens arriba mai prou benefici ni els capítols suficients per a impulsar la cultura, les cultures espanyola i valenciana que ens uneixen igual en el pensament que en les llengües que són la nostra expressió, que en les infraestructures adequades a la imprescindible plataforma cultural, tecnològica i logística per al suport de les exigibles accions de progrés.

Així, seran correlatives la nostra afecció i la nostra aportació a la pàtria comuna i indivisible, perquè com deia fa poc Laín Entralgo, "sense bona voluntat per ambdues parts, molt tem que el projecte de vida en comú siga més aviat ranquejador que no suggestiu".

És hora ja que nosaltres, els valencians, ens esforcem a alçar tots la veu -tots a una veu- per tal d'aconseguir un dia, més pròxim que llunyà, una presència parlamentària valenciana sense més addendes ni qualificatius, perquè l'estat de benestar, la nostra felicitat, no té, no ha de tenir llengües, ni ortografies distintes, perquè hauria de ressonar prompte en els tornaveus parlamentaris la demanda global valenciana per a tenir la fermesa d'una exigència peremptòria.

Però no voldria acabar sense fer una invocació al nostre deure de solidaritat amb Espanya, derivada de la mateixa Constitució que va ser redactada sentint els legisladors de 1977 la seua immensa responsabilitat, sabedors i molts víctimes d'un passat constitucional, el de la carta magna de la Segona República, la del 9 de desembre de 1931 que en la seua redacció portava innata la intolerància en el camp religiós, social i autonòmic.

La seua ruptura en l'octubre revolucionari de 1934 va posar fi a les autonomies preteses, va ser determinant dels moviments històrics pendulars que comporten la repressió i la reacció a més, com va ocórrer amb el triomf del Front Popular que va deixar estremit el mateix Manuel Azaña.

Calia combinar la instauració d'una forma de govern, la monarquia, que venint del passat ens vertebrara amb la història, represa sobre la base de la declaració de la monarquia parlamentària; calia resoldre el problema religiós i es va fer, legitimats pel Concili Vaticà II mitjançant la llibertat religiosa, per tal de deixar de ser un estat confessional, però constitucionalitzant que els poders públics tindrien en compte les creences religioses de la societat espanyola i que mantindrien les consegüents relacions de cooperació amb l'església catòlica i les altres confessions.

I s'havia de resoldre el problema autonòmic com es va resoldre des de l'ambivalència molt comentada en aquest capítol amb referència a l'article segon i a l'encara no conclús títol VIII de la Constitució, el de l'Organització Territorial de l'Estat.

Tot això no vol dir que en tots els ordres estiguem lliures de paranys, de perills, de riscos certs i evidents contra els quals hem d'estar previnguts, perquè la perdurabilitat dels principis constitucionals que emparen els èxits obtinguts no es produeix per si sola, sinó per la participació, l'exercici i la defensa dels espanyols que han rebut el llegat històric que la Constitució comporta.

De manera intermitent es produeixen irrupcions socials sobre problemes que ens pareixen resolts constitucionalment, però que no poden deixar-se de la mà, i quan afecten l'exercici dels drets humans enunciats i garantits, cal estar vigilants i atents per a la seua defensa, amb ocasió o sense.

I ací hi ha la llibertat d'expressió que queda en dubte i risc quan des del poder es legisla primant més la seguretat que la llibertat; o quan, també des del poder, la llibertat religiosa i el reconeixement transcrit constitucionalment de respecte a la religió catòlica, són escarnits amb ofensa procaç a la dignitat de la persona humana o es procedeix contra la unitat indissoluble de la pàtria, no per irresponsables criminals sinó pels qui van ser coautors constitucionals i es van lucrar dels drets d'autonomia establits i garantits, i, intermitentment, ixen del test de la solidaritat interautonòmica proclamant abusos secessionistes que irriten la lògica sensibilitat nacional de tots els espanyols, de totes les Espanyes.

Així, un dia, de bon matí, les ràdios repiquen el nostre despertar informant del malson d'unes declaracions dels qui es creuen distints de la nostra espanyolitat per una discriminatòria composició de la seua sang; pareix que hem retrocedit en la història i encara la bogeria racista, que ens va portar a l'última guerra europea, que té el seu ressorgir en la desfederació iugoslava, quan s'enfronten croats, serbis i musulmans i Bòsnia-Herzegovina és un perillosíssim focus de vergonya i de perill en els temps actuals i en general tant en les repúbliques alliberades a partir de la caiguda del Mur del Berlín com en les que van formar la Unió Soviètica, enfrontaments ètnics, de religió, comunistes i nacionalsocialistes redivius constitueixen greu risc per a la convivència pacífica a l'est europeu.

També a Espanya hi hagué els qui van aspirar a una semblança dislocada amb Estònia, Letònia i Lituània i es van produir metàstasis nacionalistes que hem d'aturar quan és temps, perquè el seu sol plantejament fa pensar que les diferències de la nostra espanyolitat comuna per una discriminatòria composició hemolítica significa un retrocés històric de la bogeria racista component d'un separatisme inconfessable.

Espanya, com va recordar el rei en el seu últim missatge -Nadal de 1992- és el projecte col·lectiu que mereix el sacrifici i l'entusiasme de tots els espanyols. I en això estem.

Vull acabar invocant una vegada més la nostra València i el rol que li competeix en un futur immediat.

S'acosten temps millors; mai el passat va ser millor, perquè la il·lusió és el futur amb la utopia que hem de perseguir i el triomf que espera a València, té com a pòrtic el tercer mil·lenni de la nostra era. València ha de recuperar la seua veu a Europa com a cap de l'eix mediterrani segons va ser en el passat i acredita la nostra executòria.

València és una miqueta més que un ens urbà capitalí perquè l'esperen els camins i les riberes d'Europa, singularment de l'Europa mediterrània, perquè els de l'Europa interior els va recórrer en els últims temps. València es trobava a Europa molt abans de la concurrència hispana a la Comunitat.

En el passat vam ser port d'arribada de totes les cultures i base de la projecció del nostre dret i comerç internacionals, les lleis dels quals ens van universalitzar.

València, antic regne, avui comunitat, ha de vertebrar-se unint l'eix mediterrani mitjançant comunicacions, tecnologia i competitivitat que exigeix la concurrència a aquesta nova empresa.

València està emplaçada, torna a ser la seua hora, tenim de nou la llei, els homes amb la seua executòria i els mitjans per a l'eficaç realització, i estem segurs que no li faltarà valor per a capitanejar la subjugadora aventura del segle XXI.

He de concloure amb el capítol de gratituds:

El meu agraïment a la Junta de Govern i al seu rector que m'han elevat a la més grata distinció que puga rebre.

Al per a mi sempre president Leopoldo Calvo Sotelo.

I a tots els qui heu tingut la deferència de concórrer a aquest acte.

La meua més viva gratitud.