Emilio Attard Alonso

Política, dret i tècnica han vingut avui a aquesta Universitat per invitació del seu rector i del seu claustre, als quals agraïsc l'honor que em fan en permetre'm vestir la toga de doctor com a padrí del meu vell amic i correligionari Emilio Attard.

Em pareix un encert que la Universitat Politècnica reba com un dels seus una personalitat arribada, segons el vers de Garcilaso, "del pròxim alié".

He contat en algun lloc que jo vaig tenir en acabar el Batxillerat, fa quasi mig segle, dubtes fondos sobre la meua vocació professional. Precisament en aquell estiu de 1943 vaig conéixer Manuel Fraga, que feia el servei militar al campament de La Granja. I ell, a punt de llicenciar-se en Dret, em retreia el meu propòsit, encara vacil·lant, d'estudiar Enginyeria de Camins.

- Tu tens vocació política, i has d'estudiar dret -m'aconsellava.

Ja llavors em pareixia erroni allotjar en compartiments estancs les ciències i les lletres, la tècnica i el dret. I responia a Manuel Fraga així:

- Ja és hora que en la política hi haja més enginyers; potser anirien millor les coses.

Uns quants anys més tard, ja a l'Escola de Camins, vaig fundar amb un parell de companys de promoció una revista estudiantil que es deia Arco . Arco va tenir una vida breu, perquè la minvada subvenció de l'Escola, que li va permetre nàixer, va ser interrompuda abans del tercer número: al claustre l'havien ferit alguns comentaris, certament cortesos, candorosos i franciscans, dels dos primers números. Jo vaig publicar en el segon un article amb aquest títol arrogant: "El poder, per als enginyers". Hi sostenia la tesi que una formació d'enginyer, atinguda a la raó i subjecta sempre a la sanció última de la realitat, podia ser útil per al polític. Eren aquells temps de revolucions pendents i d'ideologies encara no crepusculars i la defensa del pragmatisme pareixia una irreverència. Avui les coses han canviat, encara que no puga culpar-se precisament els enginyers del pragmatisme desimbolt que anima la vida pública.

Hi ha una vella anècdota de Heine que eixia d'una conferència de Hegel i va preguntar al seu cotxer:

- Saps què són les idees?
- Sí, senyor. Les idees són coses que se'ns fiquen al cap.
- Doncs estàs molt equivocat -va sentenciar Heine-. Segons el professor Hegel és al revés: les coses són idees que ens ixen del cap.

Tota utopia moderna, tota revolució, comença amb l'idealisme de Hegel. El revolucionari i l'utòpic volen que les coses siguen emanacions de les seues idees. Les coses es resisteixen i molta violència política dels últims dos-cents anys té l'origen en aquesta noble però nefasta actitud.

La tècnica, en canvi, ha sigut sempre realista, perquè ha hagut de conformar les seues idees a la realitat.

"Sobre el paper, tot s'aguanta dret", ens deien en la classe de projectes. Però després cal construir, i a vegades les construccions que pareixien ben projectades cauen, s'enfonsen amb estrèpit i dany.

En aquestes raons o en d'altres de semblants jo fundava la meua insolent exigència estudiantil: el poder, per als enginyers. Molt lluny em trobava de pensar que, trenta anys més tard, vindria a les meues mans d'enginyer això que denominem poder -i que, com va dir Françoise Giroud, té menys de poder que d'impotència.

Avui els enginyers som ací per a honrar un polític i encara home de lleis que va estar en les altes esferes del poder. Emilio Attard i jo vam coincidir en aquells anys creadors de la transició, quan sobre el solar del règim de Franco va caldre alçar l'estructura nova de la monarquia parlamentària,

Quan vam fer la història que d'altres anaven a administrar, quan un grup d'homes, entre ells Emilio i jo, ho vam deixar tot per escoltar la crida del rei i la veu d'Adolfo Suárez, i ens vam dedicar a la tasca de construir la monarquia parlamentària, amb tant de fervor, tant d'ardor i tant de candor que no vam saber quallar en un partit el nostre esforç, ni defensar-lo de les envestides que ens donaven per la dreta i per l'esquerra. Aquell temps es veu avui embellit també per la distància, com un temps naixent, primaveral, d'il·lusió i de desinterés, de lliurament il·limitat a una tasca històrica; es veu com un temps net i noble en aquest en què tant falten la noblesa i la netedat. Per això la nostàlgia d'UCD que, precisament en aquests dies electorals, envaeix la premsa, la televisió, la sobretaula dels dinars polítics i fins i tot les tertúlies de café.

Emilio Attard va aportar a aquesta tasca la seua autoritat, la seua independència, la seua sinceritat, el seu optimisme.

La corpulència física d'Emilio Attard és un senyal extern de la seua corpulència moral. És un home que té, per dir-ho amb una metàfora tècnica, pes específic. La seua persona emana autoritat. Però una autoritat dialogant, raonable, afectuosa, ben humorada. Pío Cabanillas, tan amic d'Emilio Attard i meu, va dir:

- Emilio, tu estàs predestinat al pasturatge.

I tenia raó. Fins i tot als corredors de les Corts a Emilio Attard se'l veia amb figura d'eminent i, a vegades, amb una espècie de magisteri episcopal.

En algun lloc Emilio Attard ha parlat de la dificultat que va tenir, inicialment, el tuteig reial; i en llegir aquest comentari em venia al cap el fet, ben conegut, que Alfons XIII, que tractava de tu a tothom, tractava de vosté Antonio Maura.

Perquè coneixíem la seua autoritat i perquè sabíem que l'exerciria amb fermesa i amb humor, José Pedro Pérez-Llorca i jo vam proposar el seu nom per a presidir la Comissió Constitucional i la vam encertar plenament. També va ser consideració decisiva en el nostre ànim la independència numantina del seu caràcter. Independència inseparable de la seua sinceritat. El mateix Emilio conta que una vegada Pérez-Llorca li va dir: "tu no hauràs governat res, però als governants ens has dit totes les inconveniències que t'han passat pel cervell".

Done fe d'això. I també done les gràcies a Emilio Attard per la seua sinceritat inconvenient (òbric un parèntesi per a dir que "sinceritat inconvenient" és una redundància, quasi un pleonasme); perquè s'agraeix molt la sinceritat quan l'atzar el porta a un a llocs encimbellats i només escolta paraules afalagadores i insinceres.

Però tal vegada la qualitat que he envejat més en Emilio Attard és l'optimisme. Tinc tres quartes parts de sang gallega a les meues venes i com a gallec, sóc propens a l'escepticisme i la malenconia. L'alegria i la vitalitat que des del nord-oest s'atribueixen als mediterranis han resplendit en Emilio Attard fins en els moments més difícils i dramàtics de la dramàtica i difícil història d'UCD que ell mateix ha contat.

Encara que també hi ha en Emilio Attard, adornant la seua autoritat, la seua sinceritat i el seu optimisme, una punta d'ironia que il·lumina i ennobleix el seu pensament i que feia sempre lleuger el jou de la seua presidència.

Emilio Attard, polític i home de lleis, pren avui la toga i el birret dels enginyers i serà, a partir d'avui, un enginyer més. Ja eren molts els meus vincles d'amistat i d'estima envers ell: des d'ara ens uneix un altre vincle, i molt sòlid, el de la professió. Des d'ara li escriuré, com escric als qui estudiaven amb mi, dient-li: benvolgut amic i company. I ara mateix, avançant-me a l'acte formal de la imposició de les insígnies, li dic amb afecte i emoció: benvolgut amic i company, l'enhorabona.