Pedro Duque Duque

Moltes gràcies a tots. Voldria expressar el meu agraïment especial a la Universitat Politècnica de València, a la seua Escola Tècnica Superior d'Enginyeria del Disseny i al seu director Enrique Ballester per haver pensat en mi per a este alt honor. Agraïsc a l'Agència Europea de l'Espai les oportunitats que m'ha proporcionat, en particular la d'exercir esta activitat tan interessant d'astronauta durant estos dotze anys, la qual m'ha permés conéixer enginyers i científics entusiastes i didàctics i tindre accés al seu preat temps - No sense despreciar l'experiència del vol espacial en si, clar està. Molt especialment mencione una altra institució amb gratitud, la Universitat Politècnica de Madrid. Vaig rebre d'ella la meua educació superior i molta formació del caràcter; l'Escola d'Enginyers Aeronàutics continua sent famosa per exigir el màxim. De la UPM he rebut també l'important encàrrec de treballar en el Centre per a Científics espanyols en tema de microgravetat, la qual cosa m'ha permés compaginar una activitat professional operativa amb la volta a Espanya, tan sols temporalment, després de díhuit anys.

En resum, he tingut sort i molts suports en la vida. Mencione finalment la meua família: els meus pares es van deixar la pell per a donar-nos al meu germà i a mi una educació millor que la mitjana; i mereix menció especial la meua volguda Consuelo, o com dieu ací Consol, nativa d'esta terra Valenciana i entusiasta defensora d'ella, el bon de la qual saber diplomàtic ha sigut sempre font de precisos consells i que ha sabut fer compatible la seua brillant carrera professional de tindre en la família un astronauta, cosa que la majoria de les vegades és un destorb i una font de problemes per a ells.

El meu treball ha estat sempre lligat a les operacions espacials i ha donat poc lloc a realitzar activitats acadèmiques o d'investigació, per la qual cosa este doctorat honorífic és especialment agraït. A la ciència sempre he tractat de contribuir des del meu lloc, que podríem qualificar com de servici: els astronautes són en definitiva, i per ser escàs el seu nombre en les naus, gent que ha de fer de tot. La seua actitud cap als experiments científics ha de ser de suport als investigadors i han de tractar sempre de ser les seues mans i els seus ulls en el laboratori espacial, per al que han d'interessar-se per comprendre el que fan el més possible i les implicacions de cada una de les seues accions previstes o no. D'esta manera i en esta funció, he participat en nombrosos experiments i he tingut ocasió de sentir la passió per la ciència dels doctors i els doctorands, grup a què des de hui pertanc tan sols de forma honorífica.

Una altra faceta del meu treball ha sigut la meua posició privilegiada per exercir una activitat en certa manera singular i amb projecció en la societat i els mitjans de comunicació. Açò m'ha permés fer divulgació de la ciència i la tecnologia, i considere ja açò una part molt important i responsable de la meua activitat.

En tots els països desenvolupats es dóna la següent paradoxa, molt present en el dia en data cada universitat o institut: la societat deu la seua puixança a la tecnologia i l'organització, però els jóvens més capaços s'afanyen poc i esperen poder enriquir-se en poc de temps per alguna idea o carambola. El benestar de la gent s'ha aconseguit a base de treball, esforç, i sobretot a base de millores en els productes i servicis, millores que s'han d'atribuir a un constant desenvolupament de tecnologies. Els enginyosos dissenys, els materials fiables, l'electrònica quasi màgica, els mètodes de càlcul refinats, tot això assegura la qualitat i l'efectivitat en presència d'una força de treball cada vegada més formada. Si el producte existix, les bones infraestructures i les tècniques de distribució i comercialització porten a beneficis que proporcionen el benestar abans al·ludit. Les famílies viuen millor en general i alguns individus inclús es donen manya a obtindre gran quantitat de diners aprofitant irregularitats del procés o per trobar-se molt pròxims als centres de poder econòmic. És normal que açò succeïsca ja que el sistema es basa a permetre la remuneració dels riscos. No obstant, la difusió de l'èxit monetari d'uns pocs, ometent tota referència a l'esforç personal requerit, no fa sinó empitjorar la situació.

Tots tractem de solucionar este problema de motivació explicant als jóvens el valor de l'esforç, com les generacions futures ens ho agrairan, el deure que tots tenim cap a la societat, i altres encomiables dissertacions. Crec que tots els pares, educadors i divulgadors podem constatar que funciona cada vegada pitjor - El talent se'ns escapa per entre els dits, sense poder modelar-ho adequadament quan és el moment.

Crec que Ortega i Gasset ho va expressar perfectament en 1927 així: "Jo no crec molt en l'obligació, com creia Kant; ho espere tot de l'entusiasme. Sempre és més fecunda una il·lusió que un deure". Si açò és cert per als adults, en els jóvens l'única forma d'interessar-los per quelcom és excitar el seu entusiasme, açò és ben sabut i sempre ha sigut i serà així. I actualment la saturació d'estímuls és tal que l'emoció de descobrir i inventar competix amb infinitat d'altres. Per tant, si la societat pretén donar origen a noves generacions d'adults amb formació sòlida i profunda i dedicats als nous desenvolupaments científics i tecnològics ha de presentar estes activitats de manera que exciten la passió i provoquen l'interés. D'una banda, l'esforç realitzat en les últimes dècades amb museus de ciència va en el camí correcte - Els xiquets reben el coneixement pels ulls i activen experiments amb les mans, i sorgixen en ells preguntes per als seus professors i ganes d'anar més enllà. D'altra banda, alguns exemples hi ha en els mitjans de comunicació de continguts valuosos des d'este punt de vista, encara que permanentment relegats a horaris d'audiència mínima. Cal fer més.

En la docència universitària per descomptat se selecciona el personal atenent al nivell i profunditat dels seus coneixements i a certs criteris d'idoneïtat pedagògica. Així ha de ser, ja que els nous enginyers han de comprendre d'on ix el saber, per quins motius i fins a quin punt han d'estar segurs dels números obtinguts de les fórmules, i han de posseir recursos per a buscar la veritat on encara la ciència no ha arribat. Però siguem sincers i fem memòria. De quins professors tenim nosaltres els millors records, quins ens han fet veure un dia una llum especial? En el meu cas record especialment a Amable Liñán, recentment investit honoríficament per esta mateixa Universitat, un personatge la passió del qual pel saber estava a la vista en cada lliçó i que ens va mostrar com ningú ho encercla que estan, si se saben portar bé, les fórmules matemàtiques físiques de la comprensió dels fenòmens de la Naturalesa - Ell recorria eixe camí en els primers 15 minuts de cada classe, davant dels nostres ulls. No tinguem por: expressar sentiments i emocions pel saber transmés durant les classes universitàries, siguen de la matèria que siga, no fa sinó ajudar els alumnes.

Els enginyers en formació necessiten a més la perspectiva d'interessants treballs en la seua carrera. Cal mostrar-los contínuament els futurs desenvolupaments encara no aconseguits en els quals ells podrien prendre part. Prenent com a exemple els aeronàutics o aeroespacials, és més fecunda una classe magistral mostrant el projecte Airbus 380 i els problemes encara per resoldre en ell, que molts cursos complets. Encara molt millor és una conferència sobre els plans d'exploració de la Lluna i Mart, els desenvolupaments encara per vindre, el volum grandiós d'aquest problema d'enginyers, i les probabilitats que tenen els allí presents de ser els encarregats de resoldre-ho. I a açò últim vaig. Europa ha de continuar intentant resoldre l'aparentment impossible, hem de fomentar l'existència de projectes reals com el 380 orgull de tots, com el Mars Expréss, com l'AU o els més avançats barcos o edificis. Tant per a assegurar l'autonomia tecnològica, com la competitivitat, com la capacitat exportadora, com els llocs de treball ben remunerats, han d'existir sempre projectes de tecnologia en què se'n vaja més enllà. I per a conservar els nostres millors talents no valen mitjanies: el millor avió del món, el millor coet, el millor tren, i per descomptat la primera tripulació a Mart han de ser els objectius i en l'economia més potent del món han d'haver-hi els mitjans per a això. Els Governs han de fomentar les condicions per a fer rendibles inversions privades en estos projectes, i proporcionar fons públics on siga apropiat. Ens juguem molt, i com més tardem a posar-nos al nivell necessari més costarà recuperar.

Entusiasme per la comprensió i el domini de les forces de la Naturalesa, perspectives de formar part dels grups que faran el mai fet, si els donem açò als nostres jóvens serà el nostre millor llegat.