Rafael Alberti

Ninguno comprendíamos el secreto nocturno de las pizarras
ni por qué la esfera armilar se exaltaba tan sola cuando la mirábamos.
Sólo sabíamos que una circunferencia puede no ser redonda
y que un eclipse de luna equivoca a las flores
y adelanta el reloj de los pájaros.
Ninguno comprendíamos nada:
ni por qué nuestros dedos eran de tinta china
y la tarde cerraba compases para al alba abrir libros.
Sólo sabíamos que una recta, si quiere, puede ser curva o quebrada
y que las estrellas errantes son niños que ignoran la aritmética.

Excel·lentíssim Senyor Rector Magnífic,
Excel·lentísim Senyor José Luis Santos,
Senyors claustrals,
Senyores i senyors.

Aquest poema, titulat Los ángeles colegiales , em transporta aquest matí inaugural d'octubre a altres matins inoblidables, ja massa llunyans, en què a aquesta mateixa hora corria quasi nu per les platges de la meua badia gaditana jugant amb la creixent neu de les ones, fugint de les avorrides classes de Preceptiva Literària o d'Aritmètica.

No podia sospitar per aquells anys que, un dia com el d'avui seria honrat amb el nomenament de doctor honoris causa en aquest paranimf de la Universitat Politècnica de València, ciutat amb què m'uneixen tants lligams joiosos. No podia sospitar tampoc que seria homenatjat per persones de brillants expedients acadèmics, jo, que somniava ser matador de bous i m'escapava per les deveses a torejar vaquetes en companyia d'amics com Paquillo El lechero , i aquell xic gitano de malnom La negrita ... Recorde també com Manolillo, el barber del carrer Luna, va arribar a deixar-me créixer una cueta que, amb gran dificultat i orgull torero, vaig dur amagada davall de la gorra durant un cert temps.

Cada vegada que se'm distingeix en alguna universitat, sent una alegre i estranya emoció perquè em ve a la memòria la imatge d'aquell apassionat xic que era jo, familiarment dit Cuco, que feia fugina de les classes del col·legi dels jesuïtes de Sant Lluís Gonçaga, a la recerca de les daurades i tèbies arenes de les dunes, del mar, dels tirans quiquiués que cantaven sobre els pins para-sols, de la blancor tremolosa de les salines que no va poder desterrar dels ulls mai més. El vent de llevant s'anunciava amb força en el vaivé de les araucàries, darrere dels vidres de les tedioses aules, plenes de teoremes i d'equacions, on incomprensibles paraules com fisiologia ofegaven els meus infantils somnis de llibertat. Somnis que el pas de temps aguditzarà en la nostàlgia més profunda fins a fer-me escriure, cinquanta anys després, ja des del meu cantat exili argentí:

Un barco al pasar me trajo las ventanas de mi colegio .

Avui, als noranta-dos anys complits, quan quasi torne a trobar-me tancant el cercle de la meua dilatada vida amb aquells anys infantils, no puc evitar pensar amb quina enveja em contemplarien en aquests moments aquells pacients jesuïtes, amb aquesta toga i aquest fantàstic birret que m'heu regalat i que em concedeix més autoritat que la del pare Aguilar, el pare Lirola o el pare Hurtado Ai, si poguérem veure'm en aquest moment tan solemne en què jo quasi podria examinar-los i, fins i tot, suspendre'ls amb la mateixa freda indiferència que ells feien amb nosaltres! Però, desgraciadament, no pot ser així, i mentrestant el pas del temps ha fet desaparéixer en mi tota aquella rancúnia acumulada contra els meus educadors que en algun moment em va fer escriure:

Tanta ira
tanto odio
resuelto inútilmente en morderse las uñas
mientras que las pizarras emblanquecían de números
o el margen de los libros se hastiaba de borrones,
tanta ira,
tanto odio contenido sin llanto,
nos llevaban al mar que nunca se
preocupaba de las raíces cuadradas,
al cielo libertado de teoremas,
libre de profesores,
a las dunas calientes,
donde nos orinábamos en fila
mirando hacia el colegio.

Us agraïsc, infinitament, aquest nomenament que em rejoveneix i fa que em senta aquell universitari que mai no vaig ser, perquè prou bé que sabeu que mai no vaig aprovar el quart any de batxillerat.

Encara que ara ja puc confessar que tampoc no ho vaig intentar en cap moment, perquè per aquells anys madrilenys m'atreia molt més copiar les nimfes de nacre del Museu del Prado, amb el consegüent disgust de la meua benintencionada família, que obtenir un títol. Com se sentiria de feliç mon pare si lluïra aquesta roba acadèmica davant seu, en lloc d'enganyar-lo falsificant les notes escolars! En lloc d'estudiar, pintava i, després, vaig començar a cridar el mar amb els meus versos ... I molts anys després, immers ja en un compromís personal ineludible amb el meu poble, encara el continuava cridant en el record perquè em salvara de la monotonia d'aquelles classes, irremeiablement perdudes, que ara, a la meua edat, tant enyore...

Podías haber saltado,
haber entrado en clase una mañana,
una noche,
en la hora del olvido de los números,
cuando los atlas piensan que sólo son cartones de colores,
fijas lágrimas que no viajarán nunca,
ahora, cuando no hay ya remedio,
o si existe es tan sólo el de la bala que conspira en la mano,
se me ocurre invitarte,
proponerte esta ingenua conquista o toma de poder de las pizarras,
de los serios pupitres donde yacían de pronto,
empañados,
coléricos,
los ojos de las gafas que nos odiaban siempre,
te lo digo a ti,
mar,
que venías a las puertas del colegio,
sin pensar,
puede ser,
entrar en clase nunca.

Vull que sapigueu que valore, potser més que qualsevol altra persona, aquest doctorat que em concediu, perquè sé que no sóc el millor exemple acadèmic per a ningú, perquè he de reconéixer que mai no em vaig penedir d'aquelles escapades escolars cap a les meues platges i els meus boscos marins, autèntics inspiradors de la meua creació literària.

Aquests són els records més lluminosos de ma vida, els records que cada dia tinc més frescos i prop al meu cor, els que m'enduré desperts per sempre quan els meus ulls s'adormen definitivament, tal com ja vaig escriure en la meua Arboleda perdida :

"Tot allí era com un record: els ocells que rondaven al voltant d'arbres ja anats, furiosos per cantar sobre branques pretèrites; el vent que anava d'una ginesta a altra i demanava llargament copes verdes i altes per agitar-les i així sentir-se sonor; les boques, les mans i els fronts que buscaven on ombrejar-se de frescor, d'amorós descans. Tot allí sonava a passat, a vell bosc succeït. Fins i tot la llum queia com una memòria de la llum i els nostres jocs infantils, durant les fugides escolars, també sonaven a perduts en aquella arbreda".

Ara, a mesura que em vaig endinsant, fent-me com més va més menut, més allunyat per aquesta via que duu al final, a aquesta badia d'ombra que m'espera tan sols per tancar-se, sent darrere meu els passos, l'avanç callat, la inflexible invasió d'aquella com recordada arbreda perduda dels meus anys.