Vicente Enrique y Tarancón

La vostra decisió d'incloure'm entre els doctors honoris causa d'aquesta Universitat ha sigut una sorpresa emocionant per a mi. Als meus anys, i amb l'escassetat de mereixements que puc presentar per a rebre aquest honor, no esperava, ho confesse lleialment, aquest gest que tant m'honra i que es deu exclusivament a la vostra generositat, al que jo en diria el vostre tarannà universitari: obert, generós, universalista que no fa del vostre món una parcel·la tancada sinó que reconeix i valora l'esforç i la tenacitat en tots els camps, sense mesquineses impròpies de persones profundament cultes i científicament serioses que acullen amb goig qualsevol espurna de llum i de veritat.
Tot i reconéixer que no es tracta en aquest cas concret d'un premi als mèrits científics, i per això considere el vostre gest com un do gratuït, una vertadera delicadesa per la vostra part, he de proclamar públicament que el fet que haja sigut una universitat Valenciana de la terra en què tinc les meues arrels i que per la seua bona tasca científica i pels serveis que presta desinteressadament a la nostra societat, mereix la consideració, el respecte i la gratitud de molts valencians, m'ha omplit de satisfacció.
Vull manifestar sincerament davant vostre i davant de tota la Comunitat Valenciana que el fet de sentir-me integrat d'alguna manera, encara que siga mínima, al nom i al treball científic d'aquesta Universitat m'ompli d'orgull.

Heu tingut en compte, sens dubte així ho heu manifestat públicament, alguns serveis que he prestat al meu poble i als meus conciutadans en circumstàncies gens fàcils. Enmig de la incomprensió dels uns i els altres: dels polítics de llavors que em van qualificar de traïdor; de molts cristians que no encertaven a comprendre la meua actitud perquè no havien assumit de cor les noves orientacions del Concili Vaticà II i no entenien que l'església tenia en aquells moments una missió històrica per complir; i, com era lògic, dels fanàtics de l'un i l'altre bàndol que o pretenien un continuisme impossible o consideraven un nou enfrontament entre els espanyols com a condició indispensable per a fer nàixer un nou règim que fóra de tots i per a tots.

Les circumstàncies influeixen alguna vegada de manera eficaç i determinant en la vida de les persones. I no hi ha més remei que assumir, amb esperit obert i generós, els nous camins que t'assenyalen i acceptar amb il·lusió les noves situacions a què t'obliguen a enfrontar-te.
Mai no m'hauria imaginat, quan en els meus anys de joventut vaig triar lliurement i decididament el camí del sacerdoci, que podria trobar-me en moments en què em veuria obligat, en consciència, a prendre decisions que podrien influir en el desenvolupament politicosocial de la comunitat.
Jo sabia perfectament que el "camí de l'església passa per l'home", com ha explicitat clarament el papa actual. Que el sacerdot té la missió d'ajudar els seus germans, els homes, en tots els problemes de la vida: ho diu clarament l'Evangeli. Que el cristià ha de defensar la dignitat de la persona humana i els drets de l'home . Que una de les missions fonamentals del sacerdot és ser instrument de reconciliació i de pau, en tots els vessants de la vida social. Que la finalitat de l'església i, per tant, del sacerdot no és tan sols salvar les ànimes , com es deia abans, sinó salvar l'home en tota la seua integritat.
Però mai no havia sospitat que podia convertir-me, per força de les circumstàncies, en el que es diu un home públic que hauria d'assumir responsabilitats en camps no estrictament religiosos per imperatiu de la meua consciència sacerdotal o que hauria de trobar-me en situacions com la d'avui i en altres situacions semblants, que seria honrat com avui o vituperat, com en altres casos, per raons no estrictament religioses i per activitats no específicament sacerdotals.
Sabia perfectament que el sacerdot, com Jesucrist, ha de ser signe de contradicció , ho són quasi necessàriament els qui treballen generosament pels altres. Però no podia sospitar que aquesta contradicció arribara des de dins i fora de l'església per camins extrareligiosos: per raons més aviat polítiques. És clar que hauria d'haver-ho suposat perquè al mateix Jesucrist el van acusar de ser enemic del Cèsar . Certes actuacions religioses, estrictament evangèliques, com les de Crist en favor dels pobres, dels marginats, o simplement del poble molesten fàcilment els poderosos d'aquest món.

La veritat és que les circumstàncies, la providència, diria jo, des de la meua actitud cristiana, em van col·locar en un lloc clau en l'església quan aquesta no podia inhibir-se del problema que tenia plantejat la nostra societat que buscava camins nous de llibertat i responsabilitat, després de molts anys de coacció del poder públic que convertia pràcticament en súbdits els qui tenien el dret de ser ciutadans lliures i responsables.
No era fàcil en aquells moments trobar els camins d'una transició pacífica que evitara els traumes innecessaris en el pas d'un règim personal a un règim democràtic.
Eren unes circumstàncies, a més, en què pràcticament no era quasi possible i sobretot no era ètic mantenir una postura de neutralitat. Es tractava d'un canvi que les mateixes circumstàncies culturals i econòmiques exigien; que el poble en massa sobretot des de final de la dècada dels 60 demanava i fins reclama i exigia amb il·lusió; i que, per les característiques especials que tenia necessitava la col·laboració activa de totes les institucions amb influència social (l'església n'era una), perquè entre tots obrírem vies pacífiques per a fer nàixer la nova era que tots esperàvem amb il·lusió.

L'església, per raons històriques inevitables (no és el moment d'entretenir-nos a aclarir aquest punt), havia sigut bel·ligerant en la Guerra Civil. Havia donat suport al règim dels vencedors. Se li presentava llavors una conjuntura històrica: ajudar positivament el poble en la seua evolució i proclamar per tots els mitjans la reconciliació dels espanyols.
En ser president de la Conferència Episcopal, representava l'Episcopat i actuava en nom seu i tenia el deure personal, no de portar el nou règim polític: aquesta mai no serà missió de l'església, però sí d'unir esforços i voluntats i de facilitar la intel·ligència i col·laboració de tots els espanyols, perquè tots intervingueren en l'arribada de la nova forma politicosocial que era ja un fruit madur que no s'havia de malmetre.
L'església tenia llavors, no pot negar-se, una gran influència social. I per això l'actitud de la Conferència Episcopal i del seu president tenia ressonàncies públiques, potser excessives. Però era indispensable fer ús també d'aquesta influència per tal d'aconseguir un canvi pacífic que és el que totes les persones responsables desitjaven.
Servir l'home i el meu poble és l'única justificació de la meua conducta en aquells moments posant a contribució tots els mitjans de què podia disposar per tal d'aconseguir la concòrdia de parers i de conductes. Això és el que vosaltres heu tingut en compte per a incloure'm en la llista de doctors honoris causa d'aquesta Universitat. Tota la meua gratitud és poca per a correspondre a la vostra generositat.
Els valors ètics en la democràcia
No crec que siga aquest el moment per a pronunciar el que sol dir-se una lliçó magistral. El mateix protocol, bell, però complex, d'aquest acte tampoc no dóna gaire marge per a això.
Pretenc simplement fer una reflexió en veu alta. Una reflexió sobre un tema que va despertant cada dia més inquietud i que bastant gent presenta amb caràcter d'urgència. Un tema que ha desbordat la preocupació del qui podríem dir especialistes i encara de tots els estudiosos per a fer-se veu comuna, quasi un autèntic clam social: el de promocionar els valors ètics en les societats democràtiques, ja que algunes d'aquestes societats, com la nostra, sofreixen les conseqüències greus -entre les quals, no pocs escàndols- d'aquest buit ètic que, d'altra banda, és francament desestabilitzador.
En la nostra societat espanyola, aquesta exigència de demanda ètica té "colors propis amb tints sensacionalistes", com algú ha escrit. La publicació de certs escàndols, vertaderament greus, quasi inexplicables, ho justifiquen fins a cert punt.

Però, encara entre nosaltres, hi ha una miqueta més que aquesta reacció irada contra els abusos. Fa l'efecte que l'opinió pública o la denominada ara, encara que impròpiament, consciència col·lectiva, es va convencent cada vegada més que "les coses no poden continuar com fins ara". Són massa greus les lesions fetes a la humanitat, és a dir, a l'home i a la seua dignitat. Fins al punt que molts perceben els canvis culturals, socials, econòmics i polítics com un risc de clivellament de l'ésser humà". I bastant gent es creu obligada a plantejar-se la pregunta de si les coses no "han de ser" d'una altra manera si es vol salvar l'home i aconseguir un nou ordre social més just i més humà.
Això mateix ocorre, pel que sembla, en quasi totes les democràcies occidentals. És curiosa l'afirmació que ha fet un pensador francés quan tracta de descobrir i proclamar el principi de la responsabilitat que ha d'estar en la base d'una societat democràtica: "Promet, escriu, a qui definitivament ha aconseguit desencadenar les forces de la ciència i de l'economia, mai conegudes, reclama ara una ètica que pose a les seues mans les regnes lliurement acceptades, a fi d'impedir que el poder de l'home es convertisca en la seua pròpia maledicció". 1

El relativisme de la veritat, de l'amor i del bé que s'està acceptant pràcticament per molts; i la permissivitat quasi absoluta que s'ha establit com a norma en la conducta dels homes i en el govern dels pobles, no permet continuar creient que deixar fer a la ciència, a l'economia i a la política, mogudes per la seua pròpia dinàmica interna d'èxits i conquistes, i inspirades, no poques vegades, per interessos econòmics, siga prou per a assegurar el desenvolupament integral de l'home. S'imposa cada dia més la convicció que el recurs als valors ètics és una resposta d'urgència per a defensar la humanitat de l'existència humana, individual i col·lectiva.
Des de fa ja uns quants anys són molts els qui intenten reflexionar seriosament sobre el que s'ha anomenat "autoproblematització de la modernitat" i han presentat una sèrie de constatacions acceptades pràcticament per tothom com a "patrimoni de la cultura actual d'Occident" i que poden ajudar-nos a situar-nos davant del tema.
Es refereixen concretament a cinc àmbits distints que tenen una importància fonamental per a detectar la gravetat del problema global:

1. L'enginyeria genètica no pot trobar la seua legitimació humana només en l'èxit de les seues pròpies investigacions. Es postula urgentment una bioètica que evite convertir l'home en un objecte d'elaboració de laboratori al servei d'interessos aliens, quan no contraris, a la dignitat de la persona humana.

2. Les tècniques de comunicació social, utilitzades des de diversos centres de poder, es converteixen en mecanismes al servei dels interessos dels qui les manegen, amb efectes molt distints de la llibertat que les persones haurien d'aconseguir pel reconeixement democràtic de la llibertat d'expressió, i es postulen normes deontològiques diverses de la seua pròpia eficàcia.

3. La misèria econòmica de gran part de la humanitat, els efectes de desocupació i pobresa que el sistema econòmic produeix en els anomenats països desenvolupats, en virtut de la seua pròpia racionalitat suposadament científica, està demanant la ineludible referència a una ètica econòmica que il·lumine una realitat excessivament fosca i clarament injusta.

4. La política, considerada com la instància suprema de la racionalitat humana al servei del bé comú, pateix els atacs dels qui la veuen manejada per un principi d' eficàcia molt poc compatible amb l'ideal humà que hauria d'inspirar-la, i es converteix en el camp d'actuació d'interessos parcials dels qui l'exerceixen i de la violència dels qui mantens el status quo existent o el d'aquells que s'esforcen per modificar-la.

5. El legítim domini de la raó i de la ciència sobre una naturalesa que hauria de ser subjecte d'un cultiu posat al servei de la humanitat, es converteix en una espoliació provocada per la dinàmica d'uns interessos econòmics que amenacen l' equilibri ecològic , posen en perill la mateixa habitabilitat del planeta i plantegen serioses responsabilitats de cara al futur de la humanitat i la pervivència d'aquesta.2

Aquestes constatacions, admeses avui per tothom, plantegen qüestions i problemes seriosos sobre els quals convé reflexionar per tal de trobar-los una solució adequada.
Jo vull aportar la meua col·laboració a aquest estudi que s'imposa i que, com algú ha escrit, obligue la humanitat a buscar una cosa distinta del que actualment es considera normal i que ara "es va fent com a resultat d'una lògica, la racionalitat de la qual s'imposa al servei de l'èxit de certs interessos i mitjançant l'eficàcia del progrés científic en què la cultura moderna tanta confiança havia posat".
Per a enfocar degudament la nostra reflexió és indispensable, de bell antuvi, precisar el que actualment molts entenen per valors ètics que han canviat de signe i no tenen ara les arrels religioses que tenien abans.

Aquest aclariment és necessari per a estudiar la qüestió fonamental: és possible trobar, en una democràcia que per la seua pròpia naturalesa ha de ser pluralista, el consens indispensable perquè els anomenats valors fonamentals , reconeguts per tothom, siguen el fonament d'una convivència pacífica, justa i solidària i puga defensar-se amb eficàcia la dignitat de la persona humana amb tots els drets que li són propis?
Després d'aquests dos apartats em crec en el deure, com a bisbe, d'aclarir una qüestió per a mi important: el cristianisme, i en l'església en nom seu, té res a dir en la recerca d'aquest consens i en la fonamentació dels nous valors perquè tinguen vertadera eficàcia?

Tres apartats breus que podran orientar la nostra reflexió en aquests moments en què la societat cerca amb afany el camí perquè regne la justícia al món i puga defensar-se amb serietat el valor home .
NOTES: 1. Jonas, Hans, Le principe responsabilité , Cerf. París 1990, p. 13.
2. Síntesi de José M. Setién, conferència a la Universitat de Deusto. Dos de març de 1993.

1. Els valors en la nova concepció de l'ètica.
La religió, hem de reconéixer-ho, ha tingut durant segles un marcat caràcter de totalitat perquè abraçava, o pretenia fer-ho amb autoritat absoluta, tots els vessants de la vida dels homes i dels pobles.
No em referisc exclusivament al cristianisme que, entre nosaltres tenia una especial significació i importància i que, com és lògic, ha pogut caure en els mateixos errors que altres religions en casos determinats: són homes també els qui estan al capdavant de l'església i no pot estranyar-nos que tinguen, com tots, limitacions. Em referisc a totes les religions importants que han tingut, durant segles i continuen tenint ara, més o menys vigència en la humanitat.
Limitant-nos al camp de la nostra reflexió ha sigut una realitat durant molts segles considerar l'ètica -es deia més comunament moral-una part de la religió. Més ben dit, es considerava com la projecció de les creences de les veritats de fe sobre la vida i l'actuació dels homes i dels pobles.
Les distintes religions creuen fermament que estan en possessió de la veritat absoluta: Déu i tot el que prové directament d'Ell. No és estrany que consideraren un deure indefugible, un deure sagrat, el de proclamar i, pràcticament, imposar a tots les seues pròpies creences i les seues normes morals.
Quan la religió era consubstancial a la vida dels pobles es considerava com l' ànima de la cultura, de la civilització, de la mateixa vida s'imposava la moral religiosa com la manera més eficaç i segura d'aconseguir una autèntica convivència, en justícia i en pau, en totes les societats.

És veritat que, llavors, els valors morals tenien, a vista de tothom, una excel·lència i una força intrínseca realment extraordinàries. Era la mateixa fe en Déu la raó fundadora , podríem dir, l'obligatorietat ètica. Els seus valors i normes estaven per damunt de tots els raciocinis i poders humans: tenien la garantia del mateix Déu.
La situació ha canviat ara radicalment. La nova cultura, profundament secular, proclama i defensa amb tenacitat la seua independència de tota influència religiosa. L'organització de les societats modernes deixa completament al marge el factor religiós. És lògic que en buscar els valors ètics de la convivència i política es prescindisca de l'antiga arrel religiosa.
L'església catòlica va preveure en el Concili Vaticà II aquesta nova situació i va proposar clarament el principi de llibertat religiosa en l'ordre civil que considera com una exigència de la mateixa dignitat de la persona humana. El cristianisme, cal reconéixer-ho, no s'ha tancat a aquest nou plantejament que té la seua part de veritat: el mateix Concili va establir, com a principi, que "la comunitat política i l'església són independents i autònomes en el seu propi camp". El diàleg s'ha fet possible.

En els nostres dies es parla ja obertament i definitivament d'una ètica civil, ciutadana, plenament humana que siga vàlida per a una societat laica i pluralista en què han de reconéixer-se tots els drets a la llibertat que comporta la plena ciutadania. La nova ètica ha de ser vàlida per a tots els grups socials sense distinció de cap classe per raons culturals, econòmiques, ètniques o religioses. I en aquest pla està concebut el diàleg que ja s'està realitzant entre els especialistes, principalment, per a trobar els valors d'aquesta nova ètica social.
La primera qüestió que es planteja, i amb no poques dificultats, és trobar el que molts anomenen la raó fundadora de l'imperatiu ètic. És a dir, el fonament de l'obligatorietat per a tots d'aquests valors que són indispensables per a una convivència justa, civilitzada, solidària i pacífica i que han de ser admesos i practicats per tots per a defensar amb eficàcia la dignitat i els drets de tots els homes.
Han sigut dos els camins per on la reflexió científica ha tractat d'avançar: el camí del precepte legal i el camí dels valors. Es tracta, com diuen, d'aplicar a la vida l'imperatiu categòric kantià: "Cal fer el bé i s'ha d'evitar el mal".

Dues grans dificultats s'interposen, segons el parer dels experts, per a avançar decididament per aquest camí i trobar la solució adequada: l'absolutització de la llibertat personal que es presenta com una conquista dels temps moderns, però independent de la veritat, del bé i de la mateixa dignitat personal, i la confusió entre valor ètic i interés personal o considerar com un autèntic valor l'eficàcia: és bo el que pràcticament dóna resultat. Amb tot, hem de seguir el camí de recerca per a trobar si és possible la solució que tothom cerca amb marcat interés.
I la primera pregunta que cal contestar és la següent: l'ètica pot recolzar en la llei? O, més clar: la llei pot ser el principi i com la raó fundadora de l'ètica, encara referint-nos exclusivament a l'ètica civil o ciutadana?
Pareix que hi ha l'acord que els comportaments humans, tant individuals com col·lectius, necessiten una legitimació que va més enllà de les normes legals perquè la mateixa llei ha de fonamentar-se en uns principis metajurídics que la legitimen perquè les lleis concebudes i elaborades per homes poden ser tendencioses i fins i tot injustes, com la mateixa experiència ensenya. Pensem, per exemple, en la legislació de les distintes dictadures que hem conegut. És la voluntat del dictador la que s'imposa en les lleis. I no es tenen en compte els drets de les persones o dels grups socials, ni tan sols moltes vegades els drets més elementals.

Un filòsof modern ha afirmat: "una democràcia sense consens prejurídic té manca de legitimació... fa impossible una convivència humana digna".3
No basta la llei, per tant, per a fonamentar amb seguretat i eficaçment les normes ètiques. La llei ha de servir, certament, per a harmonitzar els drets de les distintes persones o grups socials i per a coordinar, en principi, els interessos dels uns i dels altres que poden ser diversos, a fi que la societat puga aconseguir el seu desenvolupament i perfeccionament.

Queda, doncs, l'altre camí assenyalat: el dels valors.
Però ens trobem amb una realitat indefugible: els mateixos valors que, segons el parer de tothom, tenen caràcter fonamental, com per exemple, el bé, la veritat, l'amor, el respecte als altres, la justícia, la solidaritat, la igualtat de la persona de qualsevol raça o condició, no són acceptats incondicionalment per molts. Fa l'efecte que cadascú pensa més aviat en el per a què d'aquella norma moral que se li imposa. L'interés personal preval massa vegades sobre la veritat i la justícia i sobre el bé dels altres i de la comunitat.
La veritat és que és difícil arbitrar uns valors, dins d'aquesta ètica civil, que siguen acceptats, almenys teòricament, per tothom, encara que alguna vegada, en un error propi de la naturalesa humana, se'n prescindeix.
Un filòsof modern es pregunta: per què l'ètica civil resulta insuficient? I ell mateix es contesta: "només hi haurà ètica civil pública si a més hi ha ètica civil privada, la qual, per a ser-ho, ha d'anar molt més enllà de la justícia, caminant cap a l'amor: la caritat".4
El professor Laín Entralgo que tan seriosament ha reflexionat sobre aquests temes escriu: "La moral civil ha d'obligar-nos a col·laborar lleialment en la perfecció dels grups socials als quals pertanyem: una entitat professional, una ciutat, una nació unitària o, com comença a ser el nostre cas, una nació de nacionalitats i regions. Sense un consens tàcit entre els ciutadans sobre el que siga essencialment aquesta perfecció, la moral civil no pareix possible".5
L'èxit en aquest terreny no pareix massa fàcil. Fan falta, pel que sembla, unes condicions prèvies que haurem de veure com poden aconseguir-se.

No vull ser pessimista. Crec que hi ha alguns fets que obrin camins d'esperança. És evident, per exemple, que la Declaració Universal dels Drets Humans que ha sigut subscrita per la immensa majoria de les nacions i que arreplega valors fonamentals de tipus ètic, és un bon antecedent per a seguir aquest camí.
És cert també que la sensibilitat de l'home d'avui està més viva respecte a certs béns que abans s'esquivaven: el de la dignitat de totes les persones, l'ànsia de pau i el repudi de les guerres, el de la solidaritat entre els homes i entre els pobles, etc. Es pot afirmar que aquests valors són ja ara vertader patrimoni de la humanitat. És un primer pas molt important per a aconseguir l'objectiu que es pretén.
La veritat és, però, que el rearmament moral que proposen polítics de les distintes tendències no arriba; i que no acaben de trobar-se els fonaments de l'imperatiu ètic que siguen vàlids per a tots. La inquietud que manifesten tants pensadors seriosos i el diàleg científic que s'ha iniciat, pel que sembla molt seriosament, són signes d'esperança.

3. Els valors ètics en un règim democràtic
El teixit social dels pobles democràtics és com un gran riu en què desemboquen, engrossint-lo, molts afluents. Cadascun d'aquests té les seues peculiars característiques però ha d'integrar-se en un llit regulador que, suaument però eficaçment, vaja consolidant la unitat del corrent en benefici de tots els ciutadans.
La democràcia és un règim de llibertats en què la llibertat personal, conscient i responsable, té una importància fonamental. És inevitable, per tant, que existisca en aquesta un ampli pluralisme en tots els ordres de la vida. Pluralisme que no ha de significar anarquia però que reclama ineludiblement que no es tracte d'imposar una uniformitat que, a més d'antidemocràtica, és antihumana. Aquesta uniformitat imposada des de dalt és el que caracteritza les dictadures.
Aquest pluralisme, dins dels límits deguts, és tan característic de les democràcies que es pot afirmar, com s'ha fet repetidament, que dir democràcia és dir pluralisme.
Però aquest pluralisme no ha de trencar la unitat; ha d'enriquir-la. Fa falta, per consegüent, algun element integrador que com a objectiu o ideal comú aconseguisca l'harmonia de totes les diferències.
També existeix i encara ha d'existir en la democràcia el pluralisme en el camp de l'ètica. Perquè cada persona, culturalment i vitalment desenvolupada i en condicions físiques i psíquiques normals, té una visió ètica personal; les mateixes relacions que ha de mantenir amb els altres , en la vida professional o social, li donen aquesta experiència que es trasllueix, quasi necessàriament, en les seues conviccions i en les seues actituds morals.
Fins i tot en una mateixa confessió religiosa, el cristianisme per exemple, cap un pluralisme, tant teològic com vital que, atenint-se a unes normes peculiars en el cristianisme en el que s'anomena la comunió eclesial no sols és legítim sinó inevitable. La maduresa personal es manifesta precisament en els criteris, en els judicis i les conviccions que un va adquirint amb esforç, i que si han d'estar emmarcats dins de les coordinades socials o confessionals, han de respectar la llibertat personal. No es pot privar a ningú tampoc per raons religioses del dret i del deure pensar, d'adquirir conviccions i d'actuar d'acord amb la seua pròpia consciència: és un dret inalienable de la persona racional.
L'instrument que pot harmonitzar o canalitzar externament les distintes ideologies o actituds és la llei que té un valor jurídic i és obligatòria per a tots: la "igualtat de tots davant de la llei" és un dels principis bàsics del règim democràtic.

Però és evident que no n'hi ha prou amb el precepte legal per a assegurar el compliment dels preceptes ètics. La llei actua en l'ordre merament extern. Els homes responsables han d'actuar per convenciment, d'acord amb la seua pròpia consciència.
En la situació actual potser el més urgent és que tots els homes de recta intenció i bona voluntat ens convencem de la necessitat i fins de la urgència d'un autèntic rearmament moral . I que tots adquirim una profunda voluntat d'enteniment sense radicalismes que farien molt difícil la intel·ligència comuna que és indispensable.
No podem oblidar que ha de ser precisament l'ètica la que s'enfronte amb la transformació de l'individu que, sense perdre la seua personalitat, ha de convertir-se en ciutadà responsable: en aquesta responsabilitat de tots els ciutadans en els assumptes públics consisteix fonamentalment la democràcia.
I hem de tenir en compte, a més, que tan sols té cabuda l'ètica o moral quan es tracta d'accions entre les quals hi ha l'elecció lliure i de les quals ha de respondre la persona individual. Aquesta maduresa humana hauria de ser la característica de tot ciutadà democràtic.